1. Orígens i infantesa (1895-1909)

Robert Graves —el seu nom complet era Robert von Ranke Graves— va néixer a Wimbledon, Londres, el 24 de juliol de 1895. Son pare, Alfred Perceval Graves, d’ascendència anglo-irlandesa, era fill del bisbe anglicà de Limerick. Alfred era un funcionari que treballava com a inspector d’escoles, però també era un poeta, amb un enorme interès por les cançons folklòriques i la mitologia d’Irlanda. La mare de Robert, Amalie von Ranke, era la filla de Heinrich von Ranke, un metge alemany, i neboda-néta de l’historiador alemany Leopold von Ranke, mentre que sa mare era d’ascendència noruega. Quan Alfred es va casar amb Amy, ell era viudo i tenia cinc fills, i junts en varen tenir cinc més, dels quals Robert va esser el tercer.

Vivien a una casa gran, a Wimbledon, però també tenien una casa a Harlech, a Gales, on passaven les vacances. A Robert no li agradava Wimbledon, que descrivia com “ni ciutat ni camp”, però adorava Harlech, on solia passejar-se per la muntanya amb les seves germanes. De fet, el paisatge de Harlech amb les seves muntanyes i la seva costa va esser la font de les imatges poètiques de Graves. Els nins també viatjaven a l’estranger i estaven a cal seu avi a Baviera, fins que aquest va morir el 1909. La vida de la casa era dominada pels estrictes valors religiosos i morals d’Amalie; però ella i Alfred també estimulaven els interessos artístics i a la llar hi havia un gran ambient literari i musical.

1.1 Arbre genealògic de Robert Graves

1.2 Leopold von Ranke

“La família paterna de la meva mare, els Von Ranke, va estar constituïda per pastors saxons, de noblesa no gaire antiga. Leopold von Ranke, el primer historiador modern, el meu oncle avi, va introduir el ‘von’. Qualque cosa li dec. Va esser ell el qui va escriure, amb l’escàndol dels contemporanis: ‘Primer som historiador que cristià; el meu objectiu és senzillament descobrir com varen ocórrer en realitat les coses.'” (Adiós a todo eso capítol 1).

1.3 Bisbe de Limerick

“El meu avi patern, el bisbe protestant de Limerick, va tenir vuit fills. Va esser un matemàtic notable […] i també la principal autoritat sobre les lleis Brehon d’Irlanda i el manuscrit d’Ogham”. (Adiós a todo eso, capítol 1)

1.4 Heinrich von Ranke

“A Heinrich von Ranke, el meu avi, li dec la meva molesta estatura, la meva resistència, la meva energia, la meva serietat i la meva abundosa cabellera.” (Adiós a todo eso, capítol 1)

1.5 A.P. Graves amb els germanastres de Robert Graves

D’esquerra a dreta, Perceval i Dick, drets; Molly, APG i Philip asseguts a les cadires; Susan està asseguda damunt l’estora.

1.6 Matrimoni Graves

“Admir els meus pares. Mon pare per la seva senzillesa i la seva constància, i ma mare per la seva serietat i la seva força. Tots dos per la seva generositat […]. Tant, des del punt de vista físic, com per certes característiques generals, domina en mi l’ascendència materna. Amb tot, tenc molts de trets, tant en la meva manera de parlar, com en certs gests peculiars, que són típics dels Graves. La majoria són trets excèntrics, com ara la dificultat per caminar per un carrer en línia recta, jugar amb miques de pa a la taula, cansar-me de les frases i interrompre-les a la meitat, caminar amb les mans col·locades de certa manera a l’esquena, i esser víctima de sobtats i desconcertants accessos d’amnèsia total.” (Adiós a todo eso, capítol 1).

1.7 Red Branch House

A Red Branch House, a Lauriston Road núm. 1 de Wimbledon, Londres, acabada de construir per encàrrec d’Amy Graves, hi va néixer Robert Graves, el 24 de juliol de 1895.

1.8 Amy Graves amb els seus fils

1904: Robert, Charles, Amy, John, Clarissa, Rosaleen.

1.9 Paisaje del Norte de Gales

“Aquella regió (i no en conec d’altra que li assembli) pareixia que volia esser independent de les lleis de la naturalesa. Un, a penes hi podia diferenciar el pas de les estacions; el vent bufava sempre per damunt una herba clara, els corrents d’aigua rajaven límpids dins un llit de pedres negres. Els xots de la muntanya eren salvatges i lliures, capaços de botar una paret de dos metres d’altària […] i quan reposaven, eren fàcilment confosos amb les roques cobertes de líquens que es disseminaven per tot el panorama.” (Adiós a todo eso, capítol 5)